I si tornéssim a observar?
MARIA PALAU
I si tornéssim a observar?
Javier Garcés sap que una obra d'art que no
explora el sentiment tràgic de la vida no té cap raó de ser.
Joan Miró s'estava hores i hores observant sol
i en silenci la cosa més petita del món; per exemple, un insecte. Així
començava la seva aventura artística: amb la curiositat ben desperta per
escrutar la natura. Han perdut els artistes d'avui aquesta capacitat
d'observació –pacient, gairebé maníaca– de la realitat? Les obres
sensacionalistes i vulgars, sense cap fondària, sense cor i més i tot sense
ànima, delaten totes les seves carències i, en especial, aquesta manca
d'interès per sondejar i per entendre el món. Són obres que no estimulen sinó
que atrofien la imaginació de l'espectador. Es burlen descaradament de la seva
sensibilitat. Per sort, no tots els artistes han trencat aquesta màgia de
l'art. Una minoria dissident segueix creient que de la creació artística n'ha
d'emanar un sentiment tràgic de la vida que no es revela tot d'una. Requereix
un sobreesforç i, sobretot, molta, moltíssima paciència.
En la soledat del seu taller, una antiga
fusteria abandonada de la Bisbal d'Empordà, Javier Garcés (Saragossa, 1959)
esculpeix cossos i coses que escodrinya obsessivament com a manifestacions de
la naturalesa amb l'anhel de capturar-ne l'essència del seu misteriós poder.
L'estil hiperrealista de les seves escultures és una cortina de fum, sense
desmerèixer el seu virtuosisme tècnic: a Garcés no li interessen per res les
aparences dels cossos i de les coses sinó allò més enigmàtic que oculten
l'interior de les seves formes. Com Brancusi, que no era un ocell el que volia
esculpir sinó el seu vol.
Garcés agafa de models la gent del seu entorn
més pròxim i els objectes i les eines que té més a prop al seu estudi, el seu
espai de pensament i de treball. Els seus models són els cossos i les coses que
necessita i que estima i que, per tant, desitja conèixer millor per
relacionar-s'hi millor. Ell mateix és sovint el cos i la cosa que examina en
les seves escultures. S'autoretrata amb un gest de molta honestedat i
sinceritat, insòlita en un món de tanta saviesa grandiloqüent i de tanta buidor
intel·lectual, ja que en lloc d'enaltir el seu ego artístic prefereix mostrar
el seu patiment, els seus dubtes i inseguretats. Garcés entén l'art com un
ofici molt seriós, terriblement complex, i com una conquesta de coneixements
que es trenen amb més fracassos que èxits.
Ens calen actituds artístiques com la seva.
Ens calen exposicions com la que ell ara, i fins al 15 de desembre, presenta al
museu de pintura contemporània Can Framis de Barcelona. Ens cal coratge per
entendre i assumir el que som. I per rebutjar tot aquest maleït soroll que fins
i tot ha arribat a tergiversar la missió de l'art.
0 Comments:
Post a Comment