Fèlix Villagrasa, gener 2001

Confederació d’imatges / La cara, la creu i la torna / El que semblem ser

Si els observem i ens hi acostem, podem apreciar, en aquesta mostra de retrats, l’accidentat relleu de la superfície i l’efecte del color sobre la pàtina de vernís: oli i pigments sobre la resina i el metall. Hi ha molt de ferro al planeta, diuen, tant a l’escorça com en el centre de la Terra. I molt alterable: com l’amant promiscu i voluble. Per això cal fixar-lo, aturar les seves ànsies de deixar de ser ell mateix i ser quelcom diferent, sofisticat, compost, difícil de destriar, una altra cosa. És el suport d’una era industrial, ferro i foc, tempestes de metall sobre la carn atzagaiada, ensutjada, enverinada. Perdurarà la base, però, no acabarà per anorrear la forma? Cal aprofitar el termini que ens doni el rovell (Fe O 2) per provar d’entendre els missatges xifrats entre pinzellades o -si és que ja estem al cap del carrer, és a dir, desorientats en la placidesa del present pels interrogants insolubles del futur general de l’espècie- simplement gaudir de les intencions i de l’equilibri precari d’aquestes pintures.

Garcés s’ha malfiat dels excessos postmoderns dels qui juguen a enterrar els mites; sempre fa gràcia conspirar contra els dogmes heretats però, aporten alternatives? Pura fanfàrria. El camí vers la qualitat és molt costerut i demana un gran esforç en feina i dedicació, diria que, gairebé, devoció. La condemna de l’artista/artesà és sempiterna i no coneix tercers graus; cal molta força de voluntat, paciència i humilitat per obtenir els resultats sublims del treball. I sempre, sempre es mantenen deutes amb aquells que ens han precedit: fins i tot l’activitat tan personal i subjectiva de l’artista plàstic es pot entendre com una obra col·lectiva . Més encara en el cas del retrat. Tanmateix, sense l’aposta decidida per la llibertat, tot i el pòsit de solitud que sempre queda al fons del càntir, no sorgiria l’obra original de la persona singular.

Ens trobem davant d’una obra madura? Potser seria millor considerar-la en continu procés d’acostament a les fonts del coneixement sensible, grapejant sobre la terra que cobreix la tomba de la metafísica (i em sembla que això encara va per llarg) fins el dia que una secta de científics-sacerdots es despengin amb la solució global -que no final- a tots els nostres problemes. Aquell dia ja no haurem de menester ni els artistes ni els poetes. O sí?

Fa molts anys que Garcés pinta els seus amics, alguns encara vius, d’altres no tant, i penso que sempre busca extreure la síntesi d’allò que ell veu i el que ells amaguen: cossos acumulant temps i intensitat, interiors de taller o estudi, tonalitats verd veixiga per vetllar irritacions internes mentre emergeix durant l’execució no tant la forma de les faccions, sinó -gairebé- el pensament del subjecte. Posats estoics, ulls que miren endins: escruten el futur desenllaç de les batalles internes. Des de fora percebem el fum i les espurnes. Cada imatge sembla il·lustrar un moment diferent de la lluita, en funció del temps i del lloc que el personatge transita durant el seu propi trajecte vital.

Però bé, deixem-ho córrer, no és fàcil desempallegar-se de l’existencialisme pessimista i readoptar mètodes més vitals per entendre el món. Ens és imprescindible “formatejar” els vells prejudicis o fer un gir garcesià per recuperar la capacitat d’observar les coses pels nostres propis ulls en funció de la llum que les anima. No és tan important la finalitat -integrar el treball en un discurs més ampli- com els mitjans de què ens servim: la bellesa del procés, els paisatges i les persones mentre dura el viatge. No cal anar gaire lluny per constatar l’essència barroca d’allò que ens envolta, però el coneixement últim no ens arribarà esqueixant cromossomes. Espero.

Vivim encara en temps romàntics, els retrobem al punt on els vam abandonar, les maquinetes no han resolt el problema, ans al contrari, aporten nous maldecaps. L’art no és intemporal, està sotmès a les mateixes ànsies que la resta de la producció humana; deixeu-m'ho dir: l’artista i l’obra són “fills del seu temps”, i diria més, “de l’espai que busquen”, i “de la llum que hi troben”. Però no ens podem escapar de ser fills dels nostres pares ni fóra bo renunciar al patrimoni heretat, per això el creador, com a intel·lectual en actiu, rep i assimila la influència d’altres que, com ell, interpretaren el seu present amb un ull pendent del que feren els antics mestres. He vist en els retrats de Garcés finestres que amaguen homenatges, no estaven lluny els esperits de Gimeno, de Velázquez o del més recent Ramón Gaya.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez és Historiador
gener del 2001